Actualitat RSS

L’eterna passió entre la moda i el cinema

18 març, 2013

Annie Hall va formar part del cicle El film a l'agulla. / Filmoteca de Catalunya

Què ha fet el cinema per la moda? I què ha fet la moda pel cinema? Amb aquestes dues preguntes la Filmoteca de Catalunya articula una exposició amb el títol El film a l’agulla, que mostra alguns dels capítols decisius de la història d’amor entre el cel·luloide i la moda.

Hi ha peces de roba que han simbolitzat una època. Per exemple, la samarreta blanca i els texans de James Dean o el jersei cordat, curt, sense coll i de llana que lluïa Joan Fontaine a la pel·lícula de Hitchcock, Rebeca.

Moltes d’aquestes peces que el cinema ha convertit en modes o que ha reproduït en llargmetratges perquè de fet ja ho eren, estan incloses en l’“inventari” que el director adjunt de la Filmoteca de Catalunya, Octavi Martí, ha preparat per a l’exposició El film a l’agulla.

Amb Octavi Martí parlem de la història d’amor que cinema i moda mantenen des dels mateixos orígens del cel·luloide. “El cinema es converteix, des dels inicis, en prescriptor de modes”, explica Martí.

“No hi ha moda, si no és adoptada pel carrer”, crida un dels plafons de l’exposició de la filmoteca, recordant la cèlebre frase de la dissenyadora Coco Chanel. Un bon exemple d’això, el comenta Martí, fent referència a la tendència sofisticada que es va difondre a partir de la pel·lícula Bonnie and Clyde: les faldilles llargues i boina inclinada que duia l’actriu i abans model Faye Dunaway van influir també en tota una generació.

Crític cinematogràfic, realitzador de cinema i televisió, i corresponsal de premsa, Octavi Martí s’apassiona rememorant les escenes que ell mateix subratlla com a referents indiscutibles en la relació entre cinema i moda.

Com explicar la moda

El protagonisme de la moda en el cinema no és només visible a través dels vestits dels actors, sinó també quan una pel·lícula se centra en la història d’un creador o quan l’excel·lència del treball d’un dissenyador de vestuari transcendeix les sales de projecció i salta a les passarel·les. Donatella Versace, Valentino, Prada o Armani han sigut protagonistes de documentals sobre la indústria de la moda dirigits per directors indiscutibles com Wenders o Scorsese. Fins i tot, Tom Ford es va atrevir amb una projecció en la qual participava i que ell dirigia. Un bon exemple de punt de trobada de les dues vides paral·leles que signifiquen moda i cinema.

“Fins als anys 60, en el món del cinema comptaven els actors i el nom de la productora. La gent anava a veure els actors cridats pel nom de grans productores com la Metro, per exemple. Més endavant, s’articula una tendència en què allò que més atrau l’audiència és seguir el rastre de la genialitat d’un director. És el naixement d’una nova litúrgia en el cinema: el director com a gran reclam”, explica Martí.

Per què no s’han popularitzat els noms dels grans dissenyadors de vestuari que ha tingut el cinema?

La gran majoria no vestien gent fora del cinema. Suposo que en plena esplendor dels grans estudis de Hollywood, els dissenyadors guanyaven més diners en el món del cinema, que obrint la seva botiga. Segurament, per aquest motiu molts dissenyadors no salten a les passarel·les. A més, havien de supervisar molts vestuaris al llarg de l’any i la seva tasca, els deixava poc temps per altres projectes.

Adolph Greenberg trenca clarament aquest anonimat general.

Sí, Adrian, com era més conegut, fins i tot va tenir botiga. Era un dels dissenyadors de vestuari més coneguts. Va signar més de 200 peces per a la MGM, d’entre les que destaquen les que va fer per a El màgic d’Oz o per a Històries de Filadèlfia

Alguns dissenyadors han estat cridats per cineastes precisament perquè són coneguts.

Sí, això ho expliquem a l’exposició. Tenen un univers recognoscible i personal i, per això, són cridats per participar en un film.

Tot i que en general, com diem, el dissenyador no és o ha estat l’estrella de la pel·lícula.

Com els dobladors, els actors secundaris o altres tècnics imprescindibles, els dissenyadors eren un nom més, de la llarga llista de títols de crèdit. Ells estan al servei de la vanitat i la bellesa d’altres. Encara que hi ha noms que clarament ressonen per a la gent de l’ofici com Natacha Rambova, que a més de dissenyadora de vestuari va ser actriu ocasional i dona de Rudolph Valentino.

Una altra excepció podria ser l’Edith Head.

Sí, va guanyar diversos Oscars en reconeixement a la seva feina.

El cinema ressuscita modes?

Sí, la sèrie televisiva Mad men n’és un exemple. Aquesta sèrie fa molt per ressuscitar l’estil del vestuari de finals dels 50 i començaments dels 60 als EUA. Gràcies al cinema o la televisió pots reconstruir decorats i vestuaris amb una altíssima qualitat i apropar-los a milions de persones. Això, de moment, només ho aconsegueix el cinema.

Després d’analitzar la trentena de films de la mostra, diria que el cinema reflecteix modes o les crea?

En essència, el cinema creava més moda que no pas reflectia la que existia. Tot i això, creava aquestes modes sobre la imatge i els valors de la societat existent.

Finalment, l’exposició inclou una única mostra de la relació entre el cinema i la moda d’aquí. Per què?

Segurament, perquè els dissenyadors importants que hem pogut tenir han anat a treballar fora. A més, quan hi ha hagut bons creador de moda —a Barcelona n’hi ha hagut— rarament han aconseguit tenir repercussió internacional. Han sigut molt bons dissenyadors, però de Barcelona. No hi ha hagut una plataforma potent de popularització dels dissenyadors d’aquí.

Serveis de Barcelona és moda

Botiga a Internet

Una solució per crear i gestionar de forma àgil i flexible la teva botiga online.

[llegir més...]

Suport a l’emprenedoria

Ets una persona emprenedora? Estàs pensant en crear la teva empresa?

[llegir més...]

Client Misteriós

Avalua el nivell d'atenció, tracte i presència que ofereix el personal de venda del teu comerç o servei als clients.   Utilitzat per empreses i companyies capdavanteres

[llegir més...]