Entrevista

«L’atzar és el meu gran aliat»

Daniel Riera, fotògraf

Davant la càmera, Daniel Riera dispara molt i no sempre ho fa amb un estricte control. Amb aquesta actitud aconsegueix imatges de moda capaces de capturar un temps i de sobreviure tendències efímeres.

 

El fotògraf Daniel Riera comparteix amb www.barcelonaesmoda.com la seva mirada sobre la indústria de la moda i els seus sentiments darrera de la càmera. Hi parlem mentre treballa a París; allà està «disparant» per a diverses editorials de moda que apareixeran en diferents revistes a la tardor. Però estarà pocs dies a la capital francesa. El mes de juliol el té replet de compromisos que el portaran a Berlín, Mallorca, Londres i Amsterdam.

 

Nascut a Olot, graduat en belles arts i cinema a Barcelona, amb la seva càmera ha fotografiat grans personatges de la moda, l’art, la música o el cinema com Vicent Cassel, Michael Stipe, Alain-Fabien Delon, Paco Rabanne, Kellan Lutz i Rossy de Palma entre molts altres. També les marques Pedro García, Loewe, Adidas, Gucci, Bergdorf Goodman, Canali, Camper, Tous, o H.E. by Mango es troben entre els seus clients habituals. Acaba de rebre el Premi a la Moda Felicidad Duce, un guardó amb el qual l’escola barcelonina ha volgut subratllar la seva extraordinària carrera com a fotògraf.

 

La llista de publicacions amb les que col·labora amb regularitat és també molt llarga, però val la pena resumir-la per acabar de posar de relleu l’abast internacional del treball de Daniel Riera. Fantastic Man, The Gentlewoman, Vogue, Vanity Fair, El País Semanal o Harper han publicat en les seves pàgines un instant capturat per ell i l’han fet viatjar per tot el món.  

 

Què hi ha darrera d’una fotografia de moda?

Una imatge potser hauria de sintetitzar alguna cosa del moment en el que està feta. D’aquesta manera pertany a un context i se’n poden extreure diverses lectures, socials i estètiques. Pots veure amb ella l’evolució de la moda, no només a través del vestit, sinó de les diferents nocions de bellesa. Si mirem imatges dels anys vuitanta d’algunes icones musicals, o dels cinquanta o noranta, diria que hi ha una empremta d’aquell temps molt interessant. Una cosa és refer l’estil d’una època i l’altra és que pertanyi de ple a l’època. Avui, però, la moda és una gran trituradora de tendències i referències on sembla que gairebé tot hi pot conviure. No hi ha una fórmula.

 

Per què és aquella i no una altra la foto que finalment tries?

Aquí hi ha el gran misteri. Quelcom fa que sigui la foto que volia aconseguir. Ho detectes i ho saps.

 

Però com…

Potser perquè té més força, o algun fet atzarós inesperat fa que sigui la imatge més interessant de totes. M’agrada sorprendre’m quan veig les fotos. M’agrada que hi hagi quelcom més del que ja sé que hi ha. Per això, disparo força i no sempre amb molt control. L’atzar és el meu gran aliat a l’hora de treballar. Es tracta de perdre el control confiant que en sortirà alguna cosa millor.

 

Pensaves en dedicar-te a la fotografia de moda quan vas començar belles arts?

La veritat és que sí, m’interessava el món de l’art i del cinema, però també la imatge de moda. Més que la roba en si mateixa, que és quelcom que he descobert després de fotografiar peces increïbles, a finals dels vuitanta, principis dels noranta, publicacions com i-D, The Face, o el mateix Vogue Italia creaven per elles mateixes tot un discurs visual que m’interessava molt.

 

Quan va començar el camí cap a la fotografia de moda?

Primer fent retrats d’amics com l’artista Carles Congost, i també de cantants. Després, vaig fer portades de discs i alguna revista em va començar a trucar. Va ser un procés molt natural. Era l’època pre-Internet i les coses, llavors, anaven molt més lentes. També va ajudar moltíssim tot l’entramat de publicacions independents que van aparèixer en aquell moment i que van obrir una porta per a l’escena local. Em refereixo a Disco 2000, aB, b-Guided, Vanidad o Neo2 a Madrid. Allà, vaig començar a publicar amb regularitat, experimentant amb editorials de moda molt lliures.

 

Quins altres records especials et retornen a aquells inicis?

Tota l’etapa de treball amb l’estilista Óscar Visitación, per exemple, o les fotos amb Spastor. Eren moments molt excitants! També per Barcelona i per la nostra joventut…

 

Les mirades sobre la realitat canvien amb els anys, la d’un fotògraf segurament també. Com veus ara la moda?

Inicialment, la veia amb més ingenuïtat. Veia només la capa més externa. Tot i que l’aproximació que faig a les feines no ha canviat molt, m’hi enfronto de la mateixa manera.

 

Com?

Sense deixar-me endur massa per les tendències, miro de crear imatges que m’hi senti proper i que continguin bellesa i temps. A vegades, es tracta d’una mirada fugaç sobre una persona, o de captar un petit moment, un gest o una llum.

 

Amb quin objectiu?

Que hi hagi moda en la imatge. Pot ser una peça de roba extrema, un vestit clàssic, però també una noció de moda com a bellesa per si mateixa. Vull dir, un rostre pot ser «moda», un interior pot ser «moda», qualsevol imatge en un entorn de moda, pot ser moda.

 

Fotògraf i càmera formen un tot. Quina és la càmera amb la que millor treballes?

De l’època analògica em quedaria amb la Contax perquè s’adapta molt bé a les condicions de llum extremes. Però m’entristeix que molts carrets que adorava, com l’Afga 50 o el 3200, ja no es fabriquin. Només queden els més estàndards. També em sento molt còmode amb la Canon digital, pot aguantar una guerra i seguirà funcionant. Amb ella disparo més en exteriors i en situacions d’acció.

 

Aquesta és una bona part de la teva feina.

Sí, m’agrada molt el carrer, estar a l’exterior de les ciutats i interactuar-hi. El carrer em sembla una situació molt honesta per una editorial de moda.

 

Per què?

A la roba li escau bé el moviment. És així com puc ensenyar la seva qualitat, el caient i els detalls. Ho puc fer d’una manera que jo m’ho crec, mentre deixo que succeeixin coses.

 

Tot i això, el treball que s’espera de tu en una sessió fotogràfica està molt delimitat?

En realitat les sessions sovint són molt estructurades. S’aconsegueix allò que durant moltes reunions ja s’ha parlat i tothom té clar.

 

Llavors, fins a quin punt tens llibertat creativa quan treballes per a firmes de moda?

En general quan t’agafen per una feina és perquè els agrada el que fas i, per tant, hi ha confiança en el teu treball. M’agrada quan em diuen: «Volem les teves imatges, fes allò que fas tu». Per tant, he de portar la sessió al meu terreny tan com pugui, pel meu bé i pel de la marca.

 

Què li ensenya la moda a un fotògraf? A tu què t’ha ensenyat fins ara?

Flexibilitat, conciliació, entendre els diferents punts de vista, fer les coses amb entrega i ganes. També a gaudir del moment i treure’n el millor, especialment quan viatjo i tinc l’oportunitat de gaudir de llocs meravellosos, on no em sento turista. Sovint m’obren les portes d’un edifici tancat al públic on tinc el privilegi d’accedir! També he pogut conèixer gent molt creativa i interessant, començant pels dissenyadors de moda, però també els directors creatius.

 

I dins d’aquest ecosistema de treball, què aporta el fotògraf?

Diria que d’alguna manera els fotògrafs expandim bellesa, entenent-la d’una manera àmplia i amb un sentit diferent per a cadascú.

 

La vinculació d’un fotògraf amb la moda és efímera?

Per a mi, això dependrà de moltes coses, bàsicament del temps. Amb el ritme actual, no sé si podré trobar la pau mental per anar més lluny amb altres projectes. Tinc un gran desig d’aprofundir més i espero poder trobar aquest equilibri. Llavors serà el moment de fer els treballs sense necessitat d’un encàrrec o d’una visibilitat immediata. Però et refereixes a si la moda és efímera?

 ….

Això és molt relatiu, hi ha treballs molt efímers i d’altres que poden significar molt més. Depèn del mitjà, dels models, dels dissenyadors. La tria la farà el temps i potser allò que és part de la cultura popular, serà una referència per altres generacions.

 

Són molts anys al sector de la moda, segur que et podem demanar una recomanació pels fotògrafs més joves.

Els diria que el focus real d’aquesta feina està en la mateixa feina, no en tot allò que l’envolta. Moltes persones es perden en l’embolcall. Ara bé, cadascú té la seva pròpia via i ha de veure què li és proper. És important gaudir de la feina al màxim i pensar que aquesta és una carrera de llarg recorregut. Un jove fotògraf no ho ha de voler tot el primer any.

 

Parlant de talents, en general hi ha més homes que dones en el món de la fotografia de moda. Creus que hi ha una mirada que distingeix el treball d’uns i altres?

Primer diria que això està canviant i que cada vegada hi ha més fotògrafes. Les figures absolutament més punteres, ara mateix, són dones. Vaig participar, fa poc temps, en el llibre The Art of Fashion Photography, editat per Prestel i em va agradar molt perquè hi havia un molt bon equilibri de dones i homes. Vaig pensar que era molt bona senyal. Sobre la mirada, segur que sí! El gènere és un filtre més dels molts que apliquem els fotògrafs, també ho és el teu origen o fins i tot l’orientació sexual. Es pot buscar la neutralitat absoluta, però quin avorriment! Així faríem tots la mateixa foto. Els filtres són la personalitat de cadascú.

Serveis de Barcelona és moda

Botiga a Internet

Una solució per crear i gestionar de forma àgil i flexible la teva botiga online.

[llegir més...]

Suport a l’emprenedoria

Ets una persona emprenedora? Estàs pensant en crear la teva empresa?

[llegir més...]

Client Misteriós

Avalua el nivell d'atenció, tracte i presència que ofereix el personal de venda del teu comerç o servei als clients.   Utilitzat per empreses i companyies capdavanteres

[llegir més...]