Entrevista

«Pertegaz ha estat la millor universitat per a mi»

Alicia Borrás, model i maniquí de Pertegaz

Enguany compleix setanta anys. Fa uns mesos, va tancar la desfilada de llenceria de luxe d’Andrés Sardá a Madrid. La model Alicia Borrás ha pujat a les passarel·les de nou, després de quatre dècades. Altres ofertes l’esperen i la sensació de donar vida a un vestit la sedueix.

—–

A principis dels anys seixanta, la premsa arribava amb dues setmanes de demora a Menorca. A vegades, fins i tot trigava més, depenia de l’estat de la mar. L’illa, molt diferent de com la coneixem ara, vivia dedicada a l’agricultura i aïllada de l’activitat de les grans ciutats europees. Els diaris eren una finestra oberta a les tendències del continent i les seves pàgines d’anuncis podien convertir-se en una bona oportunitat laboral lluny de casa.

 

L’any 1967, un anunci del dissenyador Manuel Pertegaz a les pàgines de La Vanguardia demanava candidates per treballar com a maniquís al seu taller de Barcelona. Des de Menorca, el pare d’Alicia Borrás, sastre, hi va respondre amb unes fotografies de la seva filla desfilant per primera vegada, amb disset anys a una passarel·la benèfica local. Les imatges mostraven una jove alta i estilitzada que desfilava amb dos dissenys que li havia fet el seu pare expressament per a l’ocasió. Borrás no sabia que poques setmanes més tard, estaria viatjant a Barcelona per participar en la selecció de maniquís que Pertegaz havia organitzat al seu taller.

 

Va sortir per primera vegada de Menorca el 1962, de la mà del seu pare, per presentar-se a les proves del dissenyador Manuel Pertegaz. Com recorda aquell dia?

Va ser el meu primer gran contacte amb la gran ciutat i també la primera vegada que trepitjava un saló de moda. Allà, hi havia tres candidates perfectament pentinades i maquillades. Vaig pensar «a mi no m’agafaran perquè semblo un ocellet».

 

Tenia disset anys, com era vostè llavors?

Era una noia d’1,74 m, amb els ulls clars i el cabell castany. Era molt prima, sempre he pesat el mateix i tenia unes cames molt llargues. Quan Pertegaz va entrar al saló, em va mirar les cames i va preguntar-nos, al meu pare i a mi, quina era la meva relació amb la moda. El meu pare li va dir que ell era sastre.

 

I la va seleccionar!

Em va fer contracte fix i vaig anar a viure amb uns amics dels meus pares. Cobrava 1.350 pessetes al mes, no era molt i 900 pessetes les dedicava al lloguer de l’habitació. Alguns dies, a finals de mes, havia d’anar caminant al saló perquè el sou no m’arribava per al transport.

 

Per què Pertegaz la va triar a vostè?

Crec que ell buscava quelcom genuí que pogués adaptar-se a la imatge que volia projectar. És cert que les altres candidates estaven molt més preparades que jo i millor maquillades. Jo no m’havia maquillat en tota la meva vida! Però ell buscava un físic concret.

 

Va treballar per a Pertegaz durant tres anys. Com va ser aquella època?

Pertegaz ha estat la millor universitat que pot tenir una persona en el món de la moda. La millor per a mi. No n’era conscient llavors i, en realitat, hi vaig anar a parar jo, però hi podia haver anat una altra persona. Ell volia que caminéssim com si no trepitgéssim el terra, com si fóssim cignes, el coll ben estirat, amb elegància. Vaig començar amb el millor que hi havia en aquella època, sense menystenir els altres modistes. No vaig parar d’aprendre i absorbir coses noves!

 

Eren anys de glamur i elegància en els salons dels gran modistes. Quina era la feina de les maniquís? 

Cada casa d’alta costura tenia les seves pròpies maniquís. Havíem d’estar al saló vuit hores al dia, però durant la creació de les col·leccions estàvem a disposició des del matí fins a la nit perquè ell fes les creacions.

 

Pertegaz creava directament sobre els seus cossos.

Sí. Nosaltres sempre anàvem vestides amb un «furró» i sabates negres de taló. El «furró» era una combinació de seda fins al genoll, sense mànigues i coll paraula d’honor. Era una peça mínima per no anar despullades. A sobre d’això, ell creava. Utilitzava les agulles per interpretar amb el teixit la idea que tenia al cap. L’havia de transmetre al sastre o a la modista que estava allà. Ells l’havien d’entendre bé, per poder fer després els patrons.

 

Era una feina dura?

Era dur sí. Jo parlo de Pertegaz perquè és amb qui més he treballat. Tenia les idees clares dins el seu cap, però materialitzar-ho era més difícil. Partia només d’una tela!

 

Què feien al saló quan no havien de posar per a un nou disseny?

Teníem una habitació on llegíem i descansàvem. Però també havíem de desfilar per a les clientes. Venien al taller i volien que vestíssim els dissenys i els «passéssim» per a elles abans de comprar-los.

 

Eren tres maniquís, Nieves Gil, Carmen Romero (Romy) i vostè.

Elles portaven tres anys al saló de Pertegaz quan jo vaig arribar. En funció del que ell volia crear, cridava a una o a l’altra, segons qui pensava que podia lluir millor el vestit.

 

A més a més, desfilaven dos cops a l’any a l’hotel Ritz de Barcelona. Pertegaz els posava una capa blanca abans de sortir a la passarel·la. Per què?

Havíem de desfilar tres vestits per maniquí, teníem el nostre camerino, però ell ens posava una capa de tela blanca mentre estàvem entre bambolines perquè no volia que ningú prengués nota del vestit o pogués copiar la seva col·lecció. Ens la treia quan érem a peu de passarel·la!

 

Tres anys més tard,va començar a desfilar pel seu compte i va deixar la casa de Pertegaz. Una decisió difícil?

Vaig deixar Pertegaz com a maniquí fix perquè era l’única manera de guanyar diners i tenir possibilitats de treballar més. Estava encantada treballant amb ell i vaig tenir molts
dubtes. Allà tenia un sou fix i la decisió era una aventura! Vaig pensar-ho moltíssim, però volia desfilar i créixer. Vaig fer el correcte.

 

Com va ser aquella nova aventura?

Amb Pertegaz vaig aconseguir fer-me un nom en el món de la moda i això va ajudar-me quan vaig començar a treballar com a «volant». Sobretot, desfilava prêt-à-porter. Vaig treballar per a Carmen Mir, Pedro Rodríguez, Moda del Sol, Andrés Andreu, José Maria Tresserra, que feia núvies, i per a Ives Saint Laurent i Loewe. Vaig viatjar molt!

 

Es va retirar com a model amb vint-i-set anys, després de ser Miss Espanya el 1965 i quedar segona en el concurs de Miss Europa. Des de llavors, no desfilava i ho ha tornat a fer ara, a prop dels setanta.

Estic vivint una segona joventut! Sento el mateix quaranta anys més tard.

 

Però com ha pogut viure quatre dècades sense passarel·la?

El món en el que vaig entrar després, quan em vaig casar, era ple de glamur. Per posar només un exemple, teníem una llotja a l’Scala de Milà, era meravellós! La moda no era
compatible amb la meva vida de casada, viatjàvem molt amb el meu marit. Tot plegat, va fer que el cuc quedés adormit.

 

Vostè és defineix com una dona de passarel·la. Què sent quan desfila?

Sobre la passarel·la puc expressar un vestit, donar-li vida. És com el teatre i això m’encantava!

 

Ara ha tornat a desfilar, per què creu que li ha arribat aquesta oportunitat?

Carlos, el meu marit, diu que és un reconeixement al meu treball, a la manera com dono vida als vestits.

 

El seu retorn a la passarel·la va ser a l’octubre passat i va vestir un disseny de llenceria de la firma Andrés Sardá. Què va pensar quan li van oferir fer-ho?

No va ser intencionat, vaig rebre un missatge d’ells dient-me que volien la meva col·laboració. «Fan coses precioses», vaig pensar, «però no és per a mi». Llavors, em van explicar que volien que tanqués la desfilada per reivindicar que aquelles maniquís que havien tingut un paper important en la història de la moda, poguessin desfilar.

 

I ho va fer!

Vaig portar un vestit fantàstic i vaig pensar «li donaré vida com ho feia desfilant per a Pertegaz».

 

Com se sent ara desfilant després de tant de temps?

Em veig en una vorágine d’entrevistes i reportatges que no havia imaginat. És com tornar quaranta anys enrere! M’agrada pensar que això pot aportar quelcom a les persones de la meva edat. Vull dir que les ajudi a acceptar-se i ser més felices amb si mateixes. Per què hem de tenir complexos? Amb la nostra edat, tenim una universitat de la vida que la gent jove encara no té!

 

Vostè no amaga la seva edat, potser és això el que atrau tant d’interès?

Mai he amagat un any, em sembla que això és el correcte. M’horroritzaria sortir en una revista amb la pell d’una persona de vint anys. S’ha abusat molt del retoc d’imatges. La gent vol autenticitat i quan li mostres, se sent més identificada i menys acomplexada; al contrari, les persones se senten enganyades.

 

Crèdit de la imatge: Mercedes Fashion Week Madrid Primavera/Verano 2015 / Estrop/IFEMA

Serveis de Barcelona és moda

Botiga a Internet

Una solució per crear i gestionar de forma àgil i flexible la teva botiga online.

[llegir més...]

Suport a l’emprenedoria

Ets una persona emprenedora? Estàs pensant en crear la teva empresa?

[llegir més...]

Client Misteriós

Avalua el nivell d'atenció, tracte i presència que ofereix el personal de venda del teu comerç o servei als clients.   Utilitzat per empreses i companyies capdavanteres

[llegir més...]