Entrevista

“Quan les modistes prenen consciència de la seva capacitat creativa, etiqueten els seus treballs”

Laura Casal-Valls, historiadora de l’art i investigadora de moda

Viatgem cap a les arrels de la moda barcelonina de la mà de la historiadora de l’art i investigadora de moda Laura Casal-Valls. Ella ens parla de les modistes del segle XIX: empresàries, emprenedores i creadores pioneres.

 

Per què desconeixem els noms de les grans modistes de Barcelona del segle XIX? Quan i per què les modistes comencen a etiquetar les seves creacions? Aquestes preguntes les hem formulades a Laura Casal-Valls.

 

Ella fa anys que investiga la història de les modistes que al segle XIX treballaven a la ciutat. Immersa en el tram final de la tesi doctoral, la historiadora ha volgut compartir amb www.barcelonaesmoda.com les conclusions de la seva darrera investigació. Una recerca guardonada per l’Institut d’Estudis Catalans i publicada en el llibre Del treball anònim a l’etiqueta: modistes i context social a la Catalunya del segle XIX, editorial Duxlem.

 

Conèixer els orígens de l’alta costura, de la mà de la recerca de Casal-Valls, permet comprendre i interpretar millor la capacitat creativa que identifica la ciutat de Barcelona i la seva indústria de la moda.

 

“A través del vestit, s’expliquen moltes coses: és un document en ell mateix. Podem entendre el gust pel luxe de l’època, la necessitat, la moral, el nivell tecnològic de la indústria”, assegura la historiadora.

 

Escasses persones com Casal-Valls s’han dedicat a desempolsar, amb tanta minuciositat, la història de les modistes catalanes. El relat que reconstrueix influeix clarament el camí de la moda catalana en els segles posteriors.

 

Maria Montagne, Maria Molist, Madame Lebrun o Madame Renaud són els noms més coneguts del gran llistat de modistes que van ser protagonistes, al segle XIX, de la reconeguda activitat econòmica del sector de la moda barceloní.

 

La història no ha volgut, pretesament o fortuïtament, deixar-los espai en l’imaginari col·lectiu. Així, a diferència d’altres creadors de l’època com Balenciaga o Pedro Rodríguez, el seu treball va restar majoritàriament anònim amb el pas dels anys. No obstant, la solidesa del treball de Casal-Valls permet entendre el paper que van jugar aquestes creadores per donar forma a un sector que avui és reconegut internacionalment: la moda de Barcelona. 

 

Barcelona, al segle XIX, gaudia d’una important activitat econòmica entorn al sector de la moda protagonitzada per modistes de reconegut prestigi entre la burgesia catalana. Aproximadament de quantes dones parlem?

Al finals del segle XIX hi havia al voltant de tres-centes modistes amb establiment i adreça fixa. És una xifra molt gran, que s’uneix al fet singular que les acadèmies de confecció incrementaven, any rere any, el nombre d’alumnes. Són xifres molt grans si les posem en relació amb la població de la ciutat d’aquella època.

 

Per què no han passat a la història els seus noms?

En primer lloc, perquè eren dones. A més, el treball que feien, artesanal i de confecció, no comença a tenir valor fins al Modernisme. Aquell període revaloritza els oficis manuals i això inclou el treball del tèxtil.

 

A més, la història és molt traïdora i no s’interessa per la vessant més social que vol recuperar la realitat dels treballadors —en el fons les modistes eren treballadores— fins més endavant.

 

A més, els vestits són un objecte efímer i caduc. Ens ha quedat una molt petita part de tota la producció de l’època. I finalment, pocs d’aquests vestits estan etiquetats. 

 

Les modistes de Barcelona comencen a etiquetar el 1880 aproximadament. Per què?

Diria que hi ha una revolució dins el propi sector. Les modistes s’adonen que allò que fan no és només una còpia de les creacions que han vist a París. Elles prenen consciència de la seva capacitat creativa. De fet, la burgesia catalana no només vol un vestit fet per aquestes modistes, sinó que els agrada també, tota l’aurèola de distinció que s’associa al nom de la mateixa modista.

 

Etiqueten perquè les clientes es diferenciïn entre elles?

Sí, elles comencen a etiquetar les seves peces, perquè paral·lelament al seu treball surt una producció industrial del vestit, amb els primers grans magatzems de Barcelona, cap al 1887. Aquest fenomen les impulsa a voler diferenciar el seu treball. Es tractava de distingir les seves creacions, perquè les clientes fossin singulars respecte de les seves homònimes de classe social.

 

Què va fer que les germanes Montagne o Maria Molist, juntament amb algunes poques més, sí que fossin reconegudes?

Elles van tenir molta fortuna històrica. En el cas de les germanes Montagne, se n’ha parlat molt perquè queden els seus vestits etiquetats. Hi ha, a més, un familiar viu que ha pogut donar informació sobre elles. No eren les modistes més importants, n’hi havia moltes altres que desconeixem i que tenien una clientela molt fixa i reconeguda.

 

Joana Valls és una modista de la qual no sabíem res. Tu estàs recuperant la seva història. Com ho fas?

Buscar informació sobre aquestes persones és molt difícil. En poques ocasions existeixen factures o hi ha accés als registres d’obertura o al notari que les portava. La premsa és la millor font per estudiar aquests fenòmens relativament líquids —no sabem on acaben.

En aquest sentit, Joana Valls era molt cèlebre però no s’ha escrit res sobre la seva trajectòria. L’any 1885, aquesta modista ja estava treballant, així ho certifiquen alguns documents que he trobat, on s’explica, entre d’altres coses, que li van embargar un quadre de Ramon Casas. No tothom tenia un quadre del pintor en aquella època.

 

Estem parlant de modistes amb un bon nivell social?

Elles no eren dones treballadores, el que coneixem com obreres de l’agulla. Eren dones que tenien relacions culturals i socials amb els estament benestants de la societat barcelonina.

 

Unes cartes del músic Frederic Mompou dirigides a la seva mare, t’han permès conèixer millor la vida de la modista Maria de Mataró. Què es desprèn d’aquests documents?

Són una troballa molt valuosa. Mompou explica a la seva mare que Maria de Mataró es va allotjar a casa seva, a París. Havia anat a buscar figurins i models a la capital de la moda.

D’aquelles ratlles es desprèn que les modistes, a diferència d’altres dones de l’època, eren capaces de relacionar-se amb el gènere masculí sense prejudicis, viatjaven soles i tenien contacte amb l’elit intel·lectual catalana. Podem entendre, doncs, que estàvem davant de professionals molt emprenedores.

 

Parlem del segle XIX quan les dones encara tenien reservat un espai molt reduït en la vida pública. Què permet a les modistes impulsar els seus propis negocis de moda?

Segurament, aquest sector a l’home no li interessava. La costura era un espai lligat a allò que moralment era bo que la dona fes.

 

A finals del XVIII les dones no tenien accés al negoci de la costura. Com aconsegueixen legalitzar la seva situació?

El 1675 es va permetre que les dones exercissin en l’àmbit de la modisteria. Es considerava que no estava ben vist que les vestís el sexe oposat. Aquell procés de normalització veurà el seu apogeu amb la Reial Cèdula de Carles III de 1784. Gràcies a ella, es va permetre a les dones no només treballar, sinó tenir el seu propi taller i botiga.

 

Quin rol juguen aquelles modistes a fixar les bases de la indústria de la moda que coneixem avui?

M’agradaria pensar que hi tenen un rol, però crec que és una idea romàntica. El mercat de la moda que coneixem avui comença al segle xix però amb uns patrons molt més globals i internacionals.

 

Però les modistes van ser pioneres, també, a patentar sistemes de tall de patrons i confecció.

Sí, per exemple el conegut sistema Martí, que encara es fa servir, el va patentar Carmen Martínez de Misé l’any 1893. Abans, el 1877, Carme Ruiz i Alà en va patentar un altre. Aquesta última tenia una acadèmia de tall i confecció i va impulsar els estudis públics de tall de Barcelona: un gran pas per la formació de les dones del sector.

En total, entre el 1880 i el 1914 es troben patentats a Barcelona 28 sistemes de tall de patrons, de mesura o de confecció de roba de senyora. La majoria d’aquests mètodes foren registrats per dones. Només 3 van ser registrats amb un nom masculí.

 

Els orígens de l’alta costura a Barcelona, el protagonitzen totes aquestes modistes anònimes?

És possible concloure que els inicis de l’alta costura coincideixen amb el desenvolupament del Modernisme i van anar lligats a la professionalització de la figura de la modista com a productora independent i al reconeixement de la seva feina.

Serveis de Barcelona és moda

Botiga a Internet

Una solució per crear i gestionar de forma àgil i flexible la teva botiga online.

[llegir més...]

Suport a l’emprenedoria

Ets una persona emprenedora? Estàs pensant en crear la teva empresa?

[llegir més...]

Client Misteriós

Avalua el nivell d'atenció, tracte i presència que ofereix el personal de venda del teu comerç o servei als clients.   Utilitzat per empreses i companyies capdavanteres

[llegir més...]