Dues línies molt diferenciades. Per una banda, vestits fluids, caiguts, fets amb ras de seda, molt cenyits al cos, dibuixant la silueta. I, per una altra, vestits tradicionals, molt dels anys 50, romàntics, simples, amb certs volums a les faldilles i amb la novetat de les cotilles, que tornen a estar de moda. Aquesta és l’aposta de Rosa Clará per al 2011 que presentarà aquests dies en el marc de la Barcelona Bridal Week. Una imatge molt cuidada que ha guiat i mimat el fotògraf Manuel Outumuro, amb qui treballa en exclusivitat des dels seus inicis.

Les núvies d’ara són molt diferents a les de fa uns anys?
La dona ha evolucionat molt. Quan vam començar, les núvies eren molt més joves i ara a les botigues no veiem núvies de menys de 30 anys. A més, ara tenen més coneixement de la moda i es vesteixen com volen, ningú tria per elles.

Ha canviat molt la núvia que oferia Rosa Clará l’any 1994?
Si mires el primer catàleg que vam fer, les línies són semblants, la simplicitat continua i els vestits no han passat de moda. Això és important, perquè volem que una núvia quan vegi la foto del seu casament no s’espanti.

Quina estratègia de comunicació us ha funcionat millor?
Quan vam arrencar no érem marca i hem aconseguit posicionar-nos gràcies a la imatge i la comunicació, primer nacional i ara internacional. La imatge ha jugat un paper clau, fins i tot quan no teníem recursos la cuidàvem molt, buscant sempre l’emplaçament perfecte, la millor model, la netedat, amb molts blancs de fons. També ha ajudat, sense pretendre-ho, que molts personatges triessin els nostres vestits per casar-se, això s'acaba convertint en una veritable campanya de publicitat. Quan vam casar a la Paulina Rubio, el dossier d’impactes apareguts a la premsa va ser espectacular i molta gent ens va conèixer gràcies a aquest casament.

Com heu aconseguit que les famoses abanderin la marca? S’arriben a acords d’intercanvi?
No, de fet la primera núvia coneguda va ser la Paula Echevarría i va ser totalment fortuït. Va coincidir que ella estava actuant en un teatre de Barcelona i que s’allotjava a un hotel situat davant d’una botiga nostra. De tant passar per davant cada dia, va decidir que quan es casés ho faria amb nosaltres. Aleshores encara no tenia parella.

En el cas de la Paulina Rubio, vam coincidir en un sopar, ens vam caure bé i arrel d’això li vam demanar poder ser una opció en la tria de vestit.

Et preocupen les rèpliques o còpies que es poden fer dels teus dissenys?
És un tema tan assumit que ha deixat d’amargar-me la vida. Si ens copien és perquè som els millors i estem al capdavant. El que hem de procurar és trencar-nos més el cap per mantenir-nos en aquesta posició i que ens continuïn copiant.

El model d’aliances amb grans dissenyadors va ser el primer que es feia a l’Estat espanyol i us ha funcionat molt bé. Esteu preparant alguna aliança en aquests moments?
Estem negociant sobretot amb dissenyadors americans, perquè això ens facilitaria l’entrada en aquest mercat. Va ser una fórmula que en un principi només vam fer servir amb dissenyadors espanyols, i més tard, amb internacionals, i ens ajuda molt cada cop que obrim una botiga nova a fora, perquè el públic ja coneix els dissenyadors.

Els Estats Units s’havien resistit fins ara i fins fa uns anys no estava entre les vostres prioritats...
Ara és prioritat absoluta. Fa tres anys vam obrir una oficina a New Jersey i ja hi tenim 18 persones treballant. Hem crescut molt i estem presents pràcticament a tots els estats, però només fent multimarca. La primícia és que aquest proper mes de setembre inaugurarem la primera botiga Rosa Clará als Estats Units, a Miami, de 700m2, i tinc l’esperança que abans que acabi l’any obrirem una segona a Dallas, on tenim el soci però ens falta el local. Tindrà tots els nostres productes.

Com distribuïu?
Nosaltres tenim moltes marques. Algunes es treballen en franquícies o amb socis i d'altres només es venen a botigues multimarca. Tenim botigues Aire, Rosa Clará i una sèrie de marques que venem en multimarca. Quan a un país no tenim ni Aire ni Rosa Clará, ho venem tot a multimarca.
A nivell internacional ho dividim entre països dolaritzats i països euro. El servei (distribució, venda, facturació...) dels primers es fa des de New Jersey i el dels països euro des de Barcelona. També tenim un altre sistema que es fa a través de distribuïdors, com per exemple a Canadà o Austràlia. Aquests distribuïdors tenen les nostres marques i les venen a botigues multimarca, però jo tracto amb un sol client.

I pel que fa a les botigues?
En tenim de pròpies, en societat i franquiciades.

Com teniu el mercat asiàtic, sobretot tenint en compte que a la Xina la tradició és llogar el vestit de núvia?
No ho portem bé. Encara no és el nostre moment, ni a nivell cultural ni per tradició. L’aventura xinesa serà molt important perquè hi ha molts rics, però ens falten un parell d’anys per a que sigui un èxit. Tenim propostes de col·laboració, però volem estar segurs de les passes que fem perquè no ens interessa entrar per haver de tancar al poc temps.

I a més el gust també és diferent. Heu de modificar molt els dissenys?
Sí, per exemple aquest any hem començat a treballar a l'Orient Mitjà, on hi tenim previstes 18 botigues. Algunes ja estan obertes i hem hagut de fer una col·lecció adaptada i exclusiva per a ells. Però tenim por perquè el nostre producte és molt simple, sense pedreries. Tot i així, encara que el públic general compra vestits amb estil més àrab, hi ha noies més occidentalitzades que busquen simplicitat.

El preu també deu ser un factor que tira enrere i més en aquests moments, no? Com us està funcionant la línia Rosa Clará Credit?
Com estem en ple procés d’expansió no hem notat la crisi. És un segment molt específic: qui s’anava a casar, es casa. Estem en creixement, hem guanyat quota de mercat a Espanya i estem obrint pràcticament a tot arreu. On sí ho hem notat és en el preu mig, que ha baixat: la gent ha invertit menys diners en el seu vestit l'any 2009 i el que portem de 2010. En canvi, la pèrdua de preu mig s’ha compensat amb la línia de festa que vam treure fa dos anys. Tot i això, la fórmula de crèdit no ha funcionat tant bé com ens pensàvem, s’ha apuntat menys gent de la que imaginàvem.

Fa poc ha sortit un llibre titulat El timo de la Superwoman, de la Mar Galtés i l’Esther Casademont, que recull l’experiència personal de dones empresàries com tu. Quan acabes de llegir-lo et queda la sensació que la conciliació laboral i familiar sempre va unida a una renúncia, ho perceps així?
Sí, n'estic absolutament convençuda. Jo sóc mare abans que res, però a la vida hi ha negociacions per a tot. Has de saber trobar l’equilibri que vols. La meva experiència ha estat molt bona i crec que les mares no hem de tenir remordiments, perquè també és maco que el teu fill et valori i t’admiri. Som persones individuals que hem de crear fills independents que sàpiguen sobreviure, i una forma de fer-ho és que des de petits aprenguin a fer la seva vida, sense deixar-los, evidentment.

Si mires enrere canviaries alguna cosa?
He deixat de fer moltes coses pel camí. No tant que el meu fill m’hagi necessitat, sinó que jo també m’he perdut coses d’ell. Procuro no pensar gaire si ha valgut la pena tot això, perquè no sé què contestaria. Però també és veritat que ho he fet perquè he volgut. Sempre hi ha un moment en què les dones triem, perquè els homes no tenen aquest dret de triar, ells han de ser els caçadors i no es poden plantejar altra cosa. Nosaltres podem triar entre ser dones de casa, mares fantàstiques o intentar combinar-ho tot.

Renúncies personals?
He renunciat a desenvolupar inquietuds i hobbies. La meva vida ha estat treballar i l’únic minut de viure l’he dedicat al meu fill. Però aquest esforç també m’ha donat moltes coses: he conegut gent arreu del món, he viscut una vida intensa, el poder ser feliç venint a treballar cada matí, he viatjat, he liderat equips de gent que m’han seguit en un projecte meravellós, l’estabilitat econòmica...

Sempre hi ha coses positives i negatives, el punt està en buscar un equilibri. No podem ser un 10 en tot. Si en lloc d’haver-me dedicat a això, hagués fet de mare, ara en tindria cinc o sis perquè m’encanten, i això sí que ha estat una renúncia important, però ningú em va obligar a triar-la.

De fet et van fer fora de Pronovias quan et vas quedar embarassada i vas explicar que volies agafar-te un any d’excedència i una reducció laboral. Si no hagués anat així, ara existiria Rosa Clará? Ja tenies inquietud per ser empresària o va venir forçada per la situació?

Era una persona que em guanyava molt bé la vida. Vaig donar uns anys fantàstics amb un gran esforç i quan vaig sortir d’allà no em vaig plantejar tenir una gran empresa, simplement havia de sobreviure. Així que vaig muntar una botiga, després va venir una altra, una amiga meva de Sevilla va voler una com la meva i així va arrencar el tema. Tot ha anat molt ràpid, però ningú no ens ha regalat res, no hi ha hagut casualitats, només equip, esforç i tenir les coses clares.

Algun consell pels emprenedors que comencen?

Els graons s’han de pujar d’un en un. Mai donar un pas endavant que t’enfonsi el que has fet abans.

Com ha viscut aquesta carrera imparable el teu fill?
Molt bé. És estudiant, bona persona, simpàtic, no hem tingut problemes durant l’adolescència... però sí que un dia, després que em comparés amb un amic al que la seva mare anava a recollir a l’escola, vaig haver de seure'm amb ell i explicar-li a què hauria de renunciar si jo deixés de treballar, i ho va entendre perfectament.

Has estat vocal cooperadora de la Cambra, com valores les iniciatives que persegueixen la plena incorporació de la dona en els òrgans de decisió?
La diferenciació entre homes i dones l’hem d’oblidar, m’esgota. Ho hem d’aconseguir nosaltres soletes, em sembla fatal la paritat. La valia és el que importa, no el sexe. Hem de tirar endavant sense fer discriminació, començant per les dones. Totes triem el que volem. En molts casos són les dones les que llencen la tovallola. De totes les parcel·les tu selecciones inconscientment, prioritzes. Si una dona vol arribar, arribarà.